Tornar

JORDI DES RACÓ

EN PERE DE SA BUTZA

 

   

         

Això era un pollastrellot que havia nom Pere.
Un dia sa mare li diu:
—Vés-me a comprar carn sense ossos. Vetaquí un sou. No 
en vulgues donar més.
En Pere se'n va a cas carnisser i diu:
—Ma mare ha dit que em doneu cam sense ossos. 
—Carn sense ossos! -diu es carnisser—. Una butza no en 
té cap.
—I què val? -diu En Pere.
—Quatre doblers —diu es carnisser.
—Quatre doblers! —diu En Pere—. Ja vos bastarà un sou. 
Ma mare no vol que vos ne don més.
—Però no et diuen que només val quatre doblers?
—Però, si ma mare només vol que en don un sou, què hi 
puc fer jo? —diu En Pere.
—Què hi pots fer? No esser tan carabassenc! —diu es car­
nisser.
A la fi es carnisser pren es sou, i li dóna una butza, plena, 
com se suposa.
En Pere l'agafa, i la du a sa mare.
—Una butza! —diu sa mare, com el veu—. Ah tros de 
banc! ¿Que és lo que dus?
—Carn sense ossos —diu ell—. Ni cap que no en té. 
Paupau-la veureu.
Sa mare, corn prou va haver esqueinat, diu:

—No res, tu l'has duita; tu l'hauràs de fer neta. Vés-te'n a 
mar a fer-la-hi.
En Pere se n'hi va. Arriba, i frega qui frega, però per defo­
ra només.
Mentrestant, una barca saupà àncores, hissà veles, i se n'a­
nava ben atacada per endins.
En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa 
força.
—Mariners de la barca, tornau a terra! Mariners de la 
barca, tornau a terra!
Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell horno 
tenia un denou, giren sa proa cap a terra. Quan foren a sa vore­
ra, En Pere, mostrant-los sa butza, digué:
—Que és neta, vos pareix?
Los va caure tan tort aquesta sortida, que un parei salten a 
terra, i li donaren una ablanida que se pensaven haver fet llarg. 
—Idò què havia de dir? —demanà En Pere.
—Déu vos do bon vent —li contestaren.
Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja és partit cap a la 
vila. Comença a moure-se vent. Troba dos picapedrers que 
enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teules. En 
Pere los afina, i corn passava per baix d'ells, los enfloca:
—Déu vos do bon vent!
—Bon vent, i si en feia un poc més, pegaríem abaix! 
–s'exclamen ells; i ja davallen i n'hi donaren, de galletes, més 
que no en volgué.
—Idò què havia de dir? —demanà En Pere.
—Déu vos aferr —li contesten es picapedrers.
L'homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven. 
—Déu vos aferr! —los diu per tota escomesa.
—Ja estam aferrats de més! ¿I, en lloc de departir-mos, 
te'n véns amb aquestes? —digueren.
I ja se varen esser desferrats, s'aborden a ell, i xisclet ve 
xisclet va, fins que s'hagueren espassada tota sa ràbia que 
duien.
—Idò que havia de dir? —los demanà s'aubercoc

—Déu vos departesca! —digueren aquells dos.
L'homo seguí cap envant, i en troba dos que venien de 
casar-se.

 

—Déu vos departesca! —los diu tot remolest.
—Ara mateix venim de casar-nos, i ja demanes que mos 
departem! —digueren ells.
S'hi afuaren novii i novia, i n'hi donaren, de bescuit, tot lo 
que va esser bo.—Idò què havia de dir? demana En Pere tot atzufat. 
—Que pogueu estar molts d'anys plegats —digueren es 
noviis.L'homo seguí cap envant, i en troba dos que eren romasos 
sembrats dins un encallador, i un acabava de sortir i aidava a 
s'altre, però no el poria treure en via ninguna.
—Que pogueu estar molts d'anys plegats! —diu En Pere, 
corn los és devora.
—¿En lloc d' aidar-mos a sortir —diu es qui era fora—, 
te'n vendràs amb aquestes?
Deixa s'encallat, i pega fua an En Pere; i matalofada ve i 
matalofada va, amb un poc més l'esbalteix.
—Idò què havia de dir? —demanà s'atupat.
—Que així corn és sortit un, que surta s'altre —diu aquell. 
En Pere seguí cap envant. Troba un tort, i ja li diu: 
—Així com és sortit un, que surta s'altre!
—Un que en tenc, encara el me planys! —s'exclama 
aquell; i ja li ha entaferrada mansiula i altra, i n'hi deixa un 
bon esplet damunt ses costelles.
—Idò què havia de dir? —demana En Pere.
—Déu el vos conserv! —diu es tort.
L'homo seguí cap envant, i corn entrava dins la vila, en 
troba un amb un bony corn es dos punys su's mig d'es front. 
—Déu el vos conserv! —li digué ben rabent.
Li va caure tan avall, an es bonyarrut, que l'agafa p'es coll, 
i, si no l'hi prenen, l'aufegava.
En Pere corn se va veure llibert, ja no volgué demanar pus: 
¿Idd que havia de dir? Se trobava a prop de l'església i, anant

de la banda de la banda, així corn pogué, s'hi aficà, perquè no 
li arribassen pus.
Va caure que feien es sermó de la santa bul•la; i es predi­
cador, bulla d'un vent, bulla de s'altre; sempre tenia la bulla 
dins sa boca.
En Pere, que amb tantes de planissades corn se n'havia 
duites, ni hi sentia ni hi veia de cap bolla, sempre que es predi­
cador deia bulla, se creia que deia butza.
—Ja la me deu haver afinada! —deia ell; i s'agotzonava tant 
corn poria, i no decantava ses mans d'allà on tema sa butza.
I es predicador, que, corn més anava, més anomenava la 
bul la, i En Pere que més se creia que la hi havia afinada. A la 
fi, no pogué suportar-ho pus, i cridà ben fort:
—Malangra sa butza i qui prega per sa butza! Velataquí, si 
la voleu!

La tira enmig de sa gent, pegà damunt es cap d'una dona, 
s'esclata tota, n'eixumorà una partida, i foren corn a picades 
d'aranya. S'aubercoc fuig, li pitgen totes darrere, l'assoliren 
una passa allà deçà es portal, i amb sa primera fitorada el fan 
anar de copes; s'hi tiren totes damunt, i el se cuidaren a men­
jar a picades.
El deixaren per mort. I un parei de bones persones el se 
carregaren i el se'n dugueren a sa mare, que l'esperava que 
vengués amb sa carn sense ossos neta, per fer una vega d'a­
quelles d'aquelles.
Sa mare, corn va veure allò, no tengué més remei que col­
gar-lo; i de ràbia, el féu jeure amb sos talons darrere. I encara 
hi jeu, si no s'és aixecat.
 

Sa Punta, agost de 1895.