I
Pujaren al castell. L'augusta porta
oberta al vent de la tardor estava;
allà la Reina, deturant sa filla,
signà la mar de l'orient llunyana.
I entraren al palau. Sales immenses
mostraven fondes la buidor que esglaia,
i al so de les petjades, s'estremien
els negres cavallers qui les guardaven.
Ai! aquells negres cavallers de ferro
no mouran mai sa poderosa llança...
Al cruixir de les buides armadures
la Reina sospirava.
II
Dins la cambra reial, trista i polsosa,
un trone d'or hi resplandia encara:
la Reina hi va pujar i s'hi va asseure
amb lo record de majestat passada.
Allà baix d'ella s'assegué la jove
i mirava amb tristor l'antiga sala...
-Mare, tos fills i ton poder finiren!
-Filla, tu vius per a conhort encara.
-Què resta, mare, d'aquell temps, que resta...?
La Reina aquí, sense dir mot, plorava;
i fent signe llavores a sa filla
li va mostrar una arpa.
III
L'arpa era antiga que en els jorns de glòria
davant els reis en el castell sonava:
encara dins la pols d'aquelles cordes
notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l'arpa, i tremolosos
els sons primers, com a gemecs pujaven.
Després va rompre un torrental de notes,
com fonda pena que plorahnt esclata.
I els ecos, feels qui sempre vetlen,
repetiren la veu tan enyorada,
i es movia dins l'ombra una bandera,
i l'òliba xiulava.
IV
Estols de notes màgiques sortien
de dins les mans de la princesa blanca,
com los aucells aletejant nasqueren
de dins les mans puríssimes de l'auba.
Baixos els ulls, la Reina consirosa
bevia el so de l'harmonia estranya,
i per moments parlava com en somnis,
i sos fills, que ren morts, anomenava...
Tard era ja. La lluna blanca i freda
guaità tranquilament a dins la cambra.
I ningú sap, ai Déu! fins a quin'hora
durà el ressò de l'arpa
Setembre de 1876